2Jesús Gallegos
escrit el dia 11 octubre de 2009 a les 15:40h.
Benvolguda Georgette,
M'alegra moltíssim poder comprovar com algú de la teva edat es mostra sensible i interessat per un tema tan important com el TDAH. Enhorabona per la bona feina que de ben segur estàs fent amb el teu treball de recerca!
Quant a la qüestió que comentes (el debat sobre la medicació), estic convençut que no tot és blanc o negre i que, per tant, ningú ha d'imposar res als altres, especialment quan tractem assumptes relacionats amb la salut de les persones.
Actualment, no hi ha dubte que la combinació de tractaments multimodals (farmacològic, cognitivo-conductual, psicopedagògic, etc.) està afavorint, amb èxit, que moltes persones aprenguin a conviure amb el TDAH, tot millorant els seus símptomes i reduint l'aparició d'altres trastorns associats. No obstant, des del meu punt de vista, no impediria pas que, qui ho vulgui, lliurement, pugui experimentar altres alternatives com la proposada per la psicòloga clínica Gladys Veracoechea; perquè una vida sense fàrmacs, també és possible!
Evidentment, en un sistema escolar com el nostre, on és extremadament complicat atendre de forma individualitzada les necessitats educatives dels alumnes, perquè resulta gairebé impossible el treball continuat, sistemàtic i coordinat entre docents, familiars i altres professionals (psicòlegs, metges...), sempre n'hi haurà els que, malauradament, DE FORMA INCONDICIONAL I PER A TOTS ELS CASOS SENSE EXCEPCIÓ, optaran per la via més ràpida i fàcil que proposa la poderosa industria farmacèutica, ni que això suposi, en alguns casos, l'anulació del individu; i això és ben trist...
Finalment, un últim apunt: El pensament únic, el que resulta políticament i científicament correcte per a la majoria, no sempre obre la porta a la innovació i/o al desenvolupament, sinó que, més aviat, de vegades fa tot el contrari... no? Hem de permetre i afavorir al màxim, per tant, la pluralitat i la diversitat en el terreny de les idees i atrevir-nos a pensar de forma independent, tot buscant noves alternatives als problemes de sempre, sense por i amb il·lusió! ;-)
Salutacions!
1Georgette van Ginkel
escrit el dia 10 octubre de 2009 a les 20:35h.
Hola Jesús,
Primer de tot, agrair-te i felicitar-te per aquesta pàgina web que has creat, està molt bé que els alumnes tinguem la oportunitat de poder accedir-hi, ja que a part de ser un complement útil per les classes de religió (i altres assignatures que facis), ens pot aportar altres coses a nivell individual.
El meu comentari fa referència a aquest text sobre el Tdah, no se si saps que faig el treball de recerca sobre aquest mateix, el motiu de triar aquest tema i no un altre, es que ja fa 10 anys que el conec.
I doncs, al llegir aquest article diguéssim que m’he disgustat una mica, ja que crec que es un tema prou seriós i prou complexa com perquè se’n facin valoracions “personals” a la lleugera.
Suposo que ara et deus haver quedat una mica sobtat, no t’ho prenguis malament, es simplement la meva opinió.
El que m’ha disgustat es el fet de com tracta el tema en relació a la utilització de fàrmacs, el Tdah es una malaltia neurobiologica i com qualsevol altre necessita el seu tractament adequat, depenent del grau al pacient se li administrarà el medicament o no. Està clar que prèviament s’ha d’haver passat per la valoració d’un Psiquiatra i un Neuròleg, ja que el Tdah es un síndrome que afecta als neurotransmissors cerebrals. Es per aquest motiu, que se’ls hi administra fàrmacs compostos per “Metilfenidato”, un component químic que modifica les senyals químiques del sistema nerviós augmentant el nivell de neurotransmissors i així facilitar la transmissió entre les neurones cerebrals.
Això no vol dir que aquest síndrome es solucioni únicament amb l’administració d’aquest compost químic, a més a més, es necessari la teràpia d’un psicòleg o d’un pedagog. A part, per suposat, del tractament i les ajudes adequades a l’escola i a casa, (i dic a l’escola perquè es un dels lloc on es reflecteix més el Tdah).
Amb relació als afectes secundaris d’aquest fàrmac, està clar que te efectes secundaris, com qualsevol altre medicament del mercat, per no anar gaire lluny, només cal llegir el prospecte d’un Gelocatil. Cal remarcar que si aquests fàrmacs compostos per Metilfenidato provoquessin efectes molt perjudicials, el seu ús no estaria autoritzat per les Autoritats Sanitàries. Per altra banda, els medicaments utilitzats pel tractament del Tdah han estat àmpliament estudiats des de final dels anys 50 del segle passat.
Fent referència a l’article del 22 de Desembre del 2008 “Artículo de Juan G. Bedoya publicado en El País”, vull comentar al que literalment diu a la línea 8 “la eterna pastilla”.
En general, la majoria dels nens i adolescents no superen el seu Tdah, per tant els medicaments poden resultar útils durant tota la vida. No obstant això, depenent del tipus específic de Tdah que tingui (falta d'atenció, hiperactivitat/impulsivitat o una combinació de problemes), les intervencions poden ser modificades amb el temps. Els adolescents i adults poden desenvolupar estratègies cognoscitives que no estaven disponibles quan eren nens, el que pot dur al maneig satisfactori del Tdah, i que pot disminuir o eliminar la necessitat d'usar medicaments.
Donc per finalitzat aquest comentari.. ho sento si le fet massa extens. Però es un tema que el tinc a flor de pell, i a la mínima que veig alguna cosa relacionada amb el tema no puc evitar no manifestar la meva opinió.
Suposo que ho llegiràs, sincerament no espero cap resposta, bàsicament perquè no hi ha gaire a dir, ademés tu l’únic que has fet ha sigut penjar aquest articles, i jo doncs bueno m’ha vingut de gust comentar-ho i ja està.
Igualment, gràcies :)
Entrades anteriors
Cercador
Arxiu